Hospitalitats

Davant la casa de la Julie i el Michel: Mémé de Juzet

Després d'un viatge com aquest queden molts records i moltes imatges: la majoria relacionats amb els paisatges que has admirat o els moments que has compartit amb els que t'han acompanyat en el camí. Però n'hi ha uns d'especials que passen sovint davant dels altres quan la memòria intenta fer balanç. Són  els de les persones que t'han acollit.

Quan viatges esdevens més vulnerable, allunyat com estàs de les seguretats de cada dia. Per això brillen amb una llum especial aquells moments on la necessitat i l'atzar del camí  et fan el regal de l'hospitalitat d'aquells que, sense conèixer-te, t'han obert la porta de casa seva, o han anat més enllà de la simple amabilitat i t'han ajudat a solventar algun problema. Aquest any n'hem viscut uns quants de molt preciosos. Vagi per ells aquest text a manera d'agraïment i homenatge.

Primer a la Julie i el Michel, propietaris de la "Mémé de Juzet d'Izaut", la casa on ens van acollir la primera nit. L'hospitalitat arrenca de vegades ja per telèfon, quan fas el primer contacte. No veus les cares però el deix de la veu ja denota l'amabilitat que t'ofereixen. I un cop allà ho confirmes. Es desviuen per fer-te sentir bé, s'interessen pel teu viatge i procuren que sigui una mica més confortable. La Julie té un llibret on guarda, com un tresor, les fotos i els escrits de tots aquells que han passat per casa seva. No és un negoci, és un servei, un plaer que comparteix amb cada nou hostatjat com si li digués: formes part de la constel·lació de persones que han fet estada a casa meva i n'estic contenta. Mira'ls, llegeix les seves paraules i segueix el teu camí. Gràcies, Julie. Gràcies, Michel.

Amb la Julie i el Michel

L'altre moment màgic d'aquest any el vam viure a Sainte-Colome, un petit llogarret enmig de muntanyes i prats on vam arribar sota una pluja insistent. Ens aturem en una mena de carrer porxat mentre intentem descobrir un racó més agradable per a poder seure i menjar. Mentre preguntem a un veí n'apareix un altre i, entre tots dos, prenen una decisió sense dubtar: obrir-nos la sala de festes del poble. Ens hi acompanya amb la pluja que, persistent, ens continua remullant. En arribar-hi i obrir la porta exterior descobrim un espai força ampli amb unes taules al centre i un entarimat al fons. A una banda hi ha una barra de bar i uns serveis. Ens deixen allà a recer de la pluja perquè mengem tranquils i, com que abans els hem demanat per un cafè que el poblet no té, s'ofereixen a portar-nos-en més tard. És una oferta sincera, la fan amb tota la franquesa, gairebé amb ganes que diguis que sí i així els facis feliços. Amb el nostre francès els ho agraïm però no voldríem donar-los més feina. Ja està decidit, però, i, més tard, quan s'acosta l'hora que hem quedat per reprendre la nostra ruta, apareixen amb un cistell amb dos termos de cafè plens, una sucrera i gots per a tots. Mentre ens el prenem coneixem algunes coses més d'aquell poblet que recordarem segur entre la munió de noms que passaran a l'oblit: Sainte-Colome. Ens fem una foto amb ells que afegiran a una revista local, com una notícia destacada: la visita d'uns ciclistes catalans que han acollit sota aquell mateix teulat on hi fan balls i obres de teatre…

A Sainte-Colome, amb els nostres hostes i la filla d'un d'ells

La llista d'hospitalitats no acaba aquí però ja és més anònima. Són petits detalls que hem rebut de persones a qui demanàvem alguna cosa i que han respost més enllà de la correcció habitual. Aquella noia de l'alberg de Bagnères de Bigorre que, preocupada perquè no tenia lloc on acollir-nos, va prendre el telèfon fins que ens va aconseguir allotjament. O aquella de l'Hotel Central de Lestelle-Bétharram que primer ens va dir que no podia, però després d'intentar parlar amb d'altres companys seus i no trobar una resposta afirmativa, va acabar per obrir-nos les portes del seu establiment. 

L'hospitalitat és senzillesa, no necessita de grans infrastructures, perquè és una virtut que es porta a dintre, sense escarafalls. Em vénen al cap aquells vellets de Germs, propietaris d'un petit bar -"Chez Café"- que ens van deixar seure a la seva taula amb els nostres menjars i, poc a poc, ens van anar oferint els seus tresors en forma d'amanida, embotit o formatge. Tot això mentre ens observaven encuriosits des de darrera la barra.

Gràcies a tots. Tot i les pujades ens vau fer el camí molt més planer . Sobretot ens vau fer sentir l'escalf que una persona només pot sentir quan comparteix, que és com dir: tu i jo fem camins diferents però ara ens hem trobat i podem fer un tros junts.

Els avis de Germs-sur-l'Oussouet, amb el seu gos.   Foto: DDM José Navarro